Camp de concentració de Struthof - Natzweiler
El Camp de concentració de Struthof-Natzweiler (oficialment en alemany Konzentrationslager Natzweiler, KZ-Na) va ser un camp de concentració i el principal centre del sistema d'instal·lacions operat pels nazis durant la Segona Guerra Mundial en la regió annexada al Tercer Reich d'Alsàcia, l'únic establert a territori francès i el primer dels camps de la mort descoberts a Europa després de la seva presa pels aliats el 23 de novembre de 1944.
El procés dels Judicis de Nuremberg va declarar demostrada la realització d'experiments considerats com a crim contra la humanitat a Struthof-Natzweiler.
Localitzat al paratge natural de Struthof, la seva activitat es va estendre des de poc després de l'annexió el 1940, fins a la seva evacuació a l'agost de 1944. Connectat a un sistema en xarxa dels altres 70 camps i instal·lacions auxiliars, més de 44 000 persones deportades hi passaren durant el seu ús, algunes d'elles detingudes per aplicació del decret Nacht und Nebel, de les quals unes 22.000 van morir, la majoria pels abusos del treball forçat, la desnutrició i les tortures dels SS, però també per les experimentacions pseudocientífiques de l'Ahnenerbe-SS.
Després de la derrota francesa i l'annexió d'Alsàcia al territori del Reich, el 1940 es va obrir al municipi de Schirmeck, a uns 55 km a l'oest d'Estrasburg, un camp d'internament reservat o Sicherungslager Vorbruck destinat als condemnats per oposició al procés de germanització d'Alsàcia. Al setembre de 1940, Heinrich Himmler ordenà construir un altre camp en el lloc apartat de Struthof, a uns 800 m d'altura i pròxim a una pedrera, començant a operar com a camp de treball per a l'extracció del gres rosat dels Vosgues. Els primers 300 presoners hi van arribar entre el 21 i 23 de maig i eren majoritàriament alemanys provinents del Camp de concentració de Sachsenhausen, presos comuns i desertors.
El camp de Struthof i la seva xarxa de 70 establiments connexos va ser designat per l'administració de camps com destinació a partir de 1942 per a la deportació i l'assassinat dels presoners de la resistència d'arreu d'Europa, en aplicació del decreto Nacht und Nebel (NN). Als presoners NN es va destinar el barracot núm. 13, que estava aïllat de manera especial per filats i se'ls va aplicar el principi de l'extermini pel treball forçat o Vernichtung durch Arbeit. És a partir de llavors quan comença a rebre nombrosos membres de la resistència a Alsàcia: entre els últims assassinats hi havia 107 membres de la Red Alliance i 33 del grup G.M.A. Alsace-Vosges. El 6 de juliol de 1944 van ser executades 4 dones, agents pertanyents a la SOE o Special Operations Executive: Diana Rowden, Vera Leigh, Andrée Borrel i Sonya Olschanezky; una placa en el camp commemora aquestes execucions.
Des d'agost de 1943 el camp va disposar d'una cambra de gas i d'un crematori finançats directament[2] per l'Institut Anatòmic de la Reichsuniversitat d'Estrasburg, dirigida des de 1941 per metge capità de la SS, August Hirt. Hirt com a membre de la secció científica de les SS, la SS-Ahnenerbe, va organitzar el trasllat des del Camp de concentració d'Auschwitz de 130 persones que serien gasejades l'estiu de 1943.
Font: "Camp de concentració de Struthof-Natzweiler". Vikipedia : l'enciclopèdia lliure
https://ca.wikipedia.org/wiki/Camp_de_concentraci%C3%B3_de_Struthof-Natzweiler
