Hospital Comarcal de Torrent | Hospital de sang del Vedat
Anastasio Martin Pérez, Coronel de Sanitat de l'Aviació Republicana i director de l'Hospital d'Aviació del Vedat (Torrent, València) i del Pi (Múrcia) entre 1937 i 1939, fou l'encarregat de muntar un hospital d'aviació , que estigués totalment equipat amb tot tipus de material medicoquirúrgic.
El primer pas de la planificació era estudiar la quantitat de personal d'aviació (pilots i agregats aeris), i les seves ubicacions, ja que estaven destinats per tota la geografia espanyola combatent, i quan aquests eren ferits, se'ls ingressava a nombrosos hospitals escampats. Per aquest motiu, interessava crear un hospital general, per tenir més control i reunir la gran majoria. El segon pas, era estudiar el lloc d'emplaçament, i devia ser València, sense especificar-ne més detalls. El tercer i últim pas era saber el lloc exacte, però a causa de la pressa que corria, l'hospital havia de muntar-se en algun edifici ja construït, per no perdre temps en una nova construcció.
Anastasio va fer un estudi per molts municipis valencians, i el lloc escollit va ser El Vedat de Torrent, que estava a 20 quilòmetres de València i era una zona de xalets d'estiu dels valencians, coneguda com a Avinguda Sant Llorenç. Els xalets elegits per al muntatge de l'hospital, estaven deshabitats i així, es va optar per muntar-hi l'hospital. La idea era que els treballadors de l'hospital havien de viure a la mateixa zona, per afavorir la feina i tenir un seguiment constant durant la marxa de la guerra.
Un dels xalets, que tenia molta capacitat va ser seleccionat per instal·lar-hi el pavelló quirúrgic, i un altre xalet, amb una capacitat mitjana, per instal·lar el pavelló de medicina, i petits xalets dels voltants van ser ocupats com a habitatge del personal sanitari.
Es va triar El Vedat, ubicat a Torrent, perquè va ser un lloc de suport i d'aprovisionament de petits articles, i a més tenia fàcil accés per carreteres secundàries i amb poc trànsit fins a l'aeròdrom de Manises. També, El Vedat, era un lloc silenciós i aïllat, i això va fer que les condicions de treball fossin útils.
Es va procedir a muntar un quiròfan en comunicació directa amb una instal·lació de raigs X, una altra sala d'esterilització i una altra d'enguixats. També es va crear un despatx de direcció i un altre d'administració. En aquesta mateixa planta hi va haver una sala d'hospitalització per als més greus.
A la planta superior hi havia una sala d'hospitalització i un menjador-sala d'estar per a aquells ferits que es podien moure i aixecar. I ja en un semisoterrani, hi havia les cuines, el personal d'assistència i altres serveis auxiliars.
En aquest pavelló es van muntar 30 llits, i es van calcular de manera que cada ferit hi estigués 10 dies, cosa que suposaria tres ocupants per mes i una capacitat de recepció de 90 ferits mensuals.
Pel que fa al Pavelló de Medicina, es tractava d'un edifici de mida mitjana, amb una torre alta, que, segurament va servir per a la vigilància aèria. Aquest pavelló va quedar sota dependència del Comandant Pablo Bilbao. Tenia un oftalmòleg, un analista, dos otorrinos, un internista, un practicant, dos estudiants de medicina, 2 soldats de vigilància, dues infermeres i personal de cuina i administració. S'hi van muntar 45 llits.
L'hospital del Vedat entra en funcionament el març de 1937. La primera entrada al registre de pacients te lloc el 30 de març de 1937. Com a dada curiosa, hi va treballar la infermera Dolors Sevilla Marco, que el 1939, va ser cessada per haver prestat servei a l exèrcit republicà en aquest hospital. També la comadrona Pastora Pérez Gómez, graduada per la Universitat de Sevilla el 1930, va ser destinada a aquest hospital durant la guerra. En acabar va partir a Mèxic com a exiliada.
Finalment, l'hospital va ser desmuntat i traslladat a Múrcia a finals de juliol de 1938, després de prestar un any de servei al Vedat, encara que segons els escrits de l'oficial administratiu, l'hospital del Vedat va tancar el 31 de març de 1939, i funcionà com a caserna.
